Érem vells
A la plaça del teu ventre
he cultivat les llavors
dels discursos reprimits.
M’has pessigat les raons,
t’he encobert el desig
i ara et penso sola al llit.
Un comiat sense rerefons
amaga el desconcert
de quan ja érem vells,
de quan vam ser nens,
érem vells.
Aquell vespre al bar
mentre fèiem peuets
recorrent el món amb els dits
em vas dir un cop més
que l’amor no és humà
mirant-me encara amb delit.
I ara a sota els llençols,
entre pols de records
i el regust agre del teu coll
hi ha una foto amb olor
d’aquell primer sopar
amb el nostre penjoll.
Un comiat sense rerefons
amaga el desconcert
de quan ja érem vells,
de quan vam ser nens,
érem vells.
Admeto la sensació
del dolor provocat pel fet
que fa massa temps que no
m’alimenta el teu amor
ni a tu, ni a mi, als dos...
Érem vells, vam ser nens, érem vells.
Autor(es): Paula Giberga,Andreu Roig
