Eren trenta innocents
Eren trenta innocents
eren com tanta gent
tremolaven de por
en la foscor del vagó
que avançava en la nit
ofegant els laments
eren com tanta gent
Eren trenta innocents.
Ells es creien ser homes
i eren xifres i prou
i davant d'una xifra
l'assassí no es commou
el vagó esgarrapaven
per sentir-se més vius
però mai veurien arribar més estius.
Era inútil fugir
i calia esperar
sobreviure el mati, a la tarda, a la nit
mentre parava el tren
i tornava a arrencar
espiant els sorolls
i les veus amb neguit.
Ells es deien François, Natasha o Samuel
i pregaven Jesús, Jehovà o el gran Déu
i els que no hi creien pas en la glòria d'un cel
volien simplement viure lliures i en pau.
Quan va arribar el moment de baixar del vagó
més d'un es va quedar quiet al seu racó
i els que encara eren vius tot mirant al volant
no entenien perquè el món era tan gran.
De les torres estant vigilaven soldats
i la lluna en el cel era un rostre plorós
que mirava com tots éreu arrenglerats
marcats sovint per les dents d'algun gos.
Ara em diuen que això tot això ja és molt vell
que és millor que parlem del cel blau, el clavell
que oblidem aquests fets, que oblidem el dolor,
que de res no serveix fer-ne una cançó.
Però no callaré mentre jo sigui viu
hi ha unes sombres humanes tot el fons de l'estiu
si és que cal cantaré i així un dia els infants
podran saber qui éreu tots vosaltres germans.
Éreu trenta innocents
éreu com tanta gent
que avançava en la nit
ofegant els laments
éreu com tanta gent
Éreu trenta innocents.
Autor(es): Jean Ferrat
