Es Carboner

Quart creixent

Mon pare carbó va fer
fins a l'hora que morí,
carboner me va fer a mi
quan ell era carboner.

Dins el cor de l'alzinar,
damunt una muntanyeta,
allà hi tenc sa barraqueta
que és tot quan me va deixar.

Un mot de lletra no sé,
ni sé què cosa és escriure,
per los meus modos de viure,
res d'això trob que em convé.

Jo duc es carbó a ciutat
per vendre-lo me passeig,
de sentir trui i trapeig,
prompte n'estic marejat.

Fris d'haver-lo despatxat,
perquè es cap me va entorn,
per tornar-me'n ben de jorn,
a dins es meu alzinar.

Allà no n'estic estret
perquè és ampla sa garriga
cap trava en el món me lliga
ni m'atura cap paret.

Allà no n'estic tot sol
perquè hi tenc sa meva dona,
que n'és garrida i és bona,
més garridoia que el sol.

També un infantó tenim,
que és cosa de meravella,
sa mare i aquella estrella,
són els tresors que jo estim

I de tant guapo com és,
per no posar-li mascara,
me faig ben neta sa cara
i mil vegades el bes

Al punt n'estic arrandit,
me puc ajeure una mica,
els aucells me fan musica,
ses murteres me fan llit.