Escena amb la dona sense fi

Pere Vilanova

Un fum nocturn pren forma en el cendrer
i es va fent lloc

entre la nostra història de dimarts nit
quan ja és fosc

mirant la televisió
el teu perfil té vint anys,
amb tres milions de sols
que et cremen als cabells

i no tens por perquè jo sóc a prop
jo sempre he estat a prop
com un bon imbècil
que et volia tota,
com tants altres idiotes
molt més lamentables que jo.

El teu perfil mira la pantalla
que es transforma en un túnel de llum

a través del qual viatges i et gires
i em mires de reüll

i ja tens trenta anys
i duus un nen a les mans
que jo voldria meu
però té les faccions molt germàniques,

la pell s'endureix
però els ulls molt més brillants
ara que ets mare
i tens dos cors al món,
i tens dos cors al món.

I jo callo mentre el cuides,
tu no saps com llegir-me els ulls,

i després de donar-me el teu fill
el teu cos té quaranta anys
i es mou precisament,

surts de la sala
i jo veig que el fum va a buscar-te (i et vol fer mal)
i et desfigura i tens cinquanta, seixanta, setanta i vuitanta anys,
els sols grocs fosos
són cementiris escandinaus
on has anat a viure
i on has enterrat,
aquella esperança
que al final trobaries
el que tant vas buscar,
el que tant vas buscar

i ara em trobes a faltar,
em trobes a faltar
em trobes a faltar
em trobes a faltar.

Jo m'aixeco ràpidament, respiro el fum
del teu voltant

i un cop dissipat
tu tornes a tenir vint anys
somrius, somrius,

i em mires com si hagués estat valent
i et dic que no ho sóc mai
només el teu perill m'ho fa ser,
si no hi ets, si te'n vas
em torno molt més fort
i em faig molt, molt més gran del que he estat mai
i tot per tu
i tot per tu,

cada any que passi,
t'estimaré més
cada any que passi
em faré vell
amb tu

i el teu verí m'adormirà en aquest sofà
des d'on ara t'escric,
com si no s'hagués d'acabar.