Esglaó
Sol, rondant pel fosc, desesperat,
per sota Barcelona.
Mils de laberints i tu a peu coix.
Vas picar bitllet i vas fugir
al fons de tot d’un túnel.
Sents el metro lluny, un so que et deixa igual.
No goses sortir del laberint
ni busques fils de salvació.
No vols fer res, dius que tens son.
T’has acostumat a viure mort,
t’aferres a ser fràgil.
Dius que tots canviem,
que és massa tard.
Però com un esglaó que puja o baixa,
pots escollir, pots escollir el camí.
I com un passadís que s’il·lumina,
podrem sortir, podrem sortir al matí.
T’has ben amagat i, com un nen,
esperes que algú et busqui.
Però no se’t veu pas i ningú et pot trobar.
Creus que tot és fosc, has oblidat,
ja no recordes l’alba.
Si un sol raig de sol et pogués recordar...
Que com un esglaó que puja o baixa,
pots escollir, pots escollir el camí.
I com un passadís que s’il·lumina,
podrem sortir, podrem sortir al matí.
