Esperaré tranquil·lament
Cau el temps
com un lladre sobre teu.
T’acompanya, t’esgarrapa
i xxxt! ja no hi és.Cada passa no té esmena
ni ho mereix,
amb moments bons,
amb d’altres mors
i tant sovint, res a fer.Seuré damunt d’alguna pedra,
esperaré tranquil·lament,
és de covards posar-se a córrer
i jo mai no ho faré.A aquesta alçada de la història
no em fa por quasibé res,
i que el destí faci la seva aposta
ja m’està bé.
i que el destí faci la seva aposta
ja m’està bé.Feliç, immens,
no hi ha neguit,
cobert de llum,
tot té un sentit.I quan el temps ve i m’esgarrapa,
em miro al mirall, me’n ric i em dic:
“Ei, Duardo, ja no ets el que eres, t’estàs fent gran”
però no canvio un sol defecte
amb el que veig he fet les paus.Ni un sol retret,
que ja ho he dit, tot m’està bé.Però si em punxa alguna cosa
és la gent que estimo i ja no hi és.
S’estreny el cercle i en aquesta pedra
esperaré tranquil·lament.I mentrestant vaig fent la meva,
celebraré aquest bell passeig.
