Ets més, molt més

Núria Feliu

Un so de sirenes dels vaixells que marxen,
les ràdios que criden la publicitat.
Els llavis que tornen petons i carícies.
El sol que, a la cambra, entra.
Damunt la cadira, la roba cansada.
Sentits que es desperten després de la nit.
Paraules callades. Mirades que parlen.
I com poder dir-te que ets més, ets més,
ets més, ets més,
que ets molt més que el vi i el pa,
que ets molt més que el cos i que la pell,
més que l'herba,més que el blau del mar,
més que el blat i el núvol i l'ocell,
més que un bri d'estrella dins la nit,
més que un gra de sorra i l'univers,
més que el temps que passa l'infinit.
Ets més, molt més que tot.
Damunt la tauleta, la imatge de plàstic
d'una verge blanca, mig fosforescent,
amb un petit gerro i amb flors de mentida.
Dins el calaix busco, d'esma...
Unes arracades i quatre monedes,
la clau mig torçada i el vell collaret.
El mirall ens mira. Jo torno a mirar-te...
I com poder dir-te que ets més, ets més,
ets més, ets més,
que ets molt més que l'escalfor
que encomanes amb les teves mans,
més que l'aire, més que la claror,
més que el crit i el riure dels infants.
Més que al foc, que l'alba i el ponent,
més que l'or, dringant i lluminós,
més que el sol clamant i el goig del vent.
Ets més, molt més que tot.