Febrer

Francesc Mir

Enclaustrament ombrívol de ciutat
pal·lidesa en el rostre desdibuixat.
Per què ningú va dir-li, si s'havia fixat
que els ametllers ja florien a fora els camps.

I febrer va portar-lo a passejar
i a evadir-lo unes hores de l'asfalt.
El cel lluïa blaus de clar estiueig,
quan va tastar dels nèctars de l'oreig.

El mes obrí un parèntesi oportú,
trencant les fredes lleis de l'hivern cru.
Perquè un dia és un dia, i va pensar
que volia disfressar-se com de maig...

Com el mes de maig...

I moltes flors no gosaven ni treure el nas,
porugues s'ensumaven aquell cas.
Feia fred dins les cases, però al jardí,
el sol escalfava les pedres i el camins...

Febrer volia marcar-li un gol radiant,
i ell deixava enamorar-se com un bon jan.
Diuen que la sort sempre s'atrapa al vol,
i com les sargantanes, va prendre el sol...