Flor al desert de les Palmes de Castelló
Com una estrella, en lloc inaccessible,
t'he vist visquent la teva solitud.
Matí de maig, florida quietud
ben abocada a un món intraduïble.
Pels nostres ulls tan avesats, punible,
a veure-ho tot escrit en estatut.
I tu, immutable, en temps de plenitud:
La llum, la nit, un no se què intangible.
Quin és el teu pregon sentit, flor sola?
D'un déu erràtic ser la banderola
suspesa en veta humida d'una balma?
Per què un encís tan bell en lloc absent?
No cap amic, ningú per confident?
Et basta el remirar-te en blanca calma?
