Flor tancada
en un moll, a contrallum, molt arran d'aigua hi ha un bastaix eixarrancat pixant al mar l'arc encès que fa el pixum -corba daurada- mor en cercles concentrats al mirall buit una dona, no molt lluny, veu la regada i un ocell mou el plomall dins el seu cap: li ha semblat com si una flor s'obrís dins l'aigua apeixada pel ferment d'aquell riu d'or que daurada que és la flor de l'orinada però que amarga si estàs sol sota els estels i escup el fred de la marinada l'home esguarda de reüll, tot espolsant-se ella escolta el dringlar dels degotalls l'home pensa, un cop eixut: "¿què mires, guarra?" ella mira més enllà del seu vergall insisteix: "¿què t'has cregut? ¿potser vols marxa?" ella vol potser un detall que ell no tindrà fotrà el camp, maldestre i brusc i, flor tancada deixarà el desig malmès... i solitud que daurada que és la flor de l'orinada però que amarga si estàs sol sota els estels i et glaça els peus a la matinada que daurada que és la flor de l'orinada però que amarga si estàs sol sota els estels i clama al cel la flor tancada
Autor(es): Pau Riba
