Ganivet de dos talls
Per divertir mes penes,
sospirs,llantos i plors,
un dia em determino
de dictar una cançó.
Sobres d'una donzella
i del que a mi m'ha passat:
cregueu que mor en vida
qui viu enamorat.
Jo no us-e l'anomeno
perquè no li'n sé el nom;
la terra que ella habita
vora el Salt del Colom.
Ditxa de pare i mare,
de germans i parents,
dintre d'aquell llinatge
n'hi viu un tal clavell.
Els traginers que passen,
passen pel camí ral,
pel camí de Cardona,
quan van a buscar sal.
Ja la'n senten que canta:
no es cansen d'escoltar,
que sembla la sirena
quan canta dintre el mar.
Jo d'aquella casa
prou me'n puc recordar
que era per Carnestoltes
lo que a mi em a passar.
Jo conversant amb ella,
ja en vàreig plegar tard:
quan vaig arribar a casa
trobo el pare enfadat.
D'enfadat, si ho estava,
que em volia pegar:
la trista de la mare
s'afanyava a plorar.
Jo havia viscut cego
tota ma joventut
i ara he cobrat la vista
la que havia perdut.
I ara en festeja un altre
que fa de cisteller.
Fa coves i cistelles
que l'aigua no s'hi té.
A mi no m'acomoda
ganivet de dos talls,
perquè si no anés alerta
m'hi podria fer mal.
Autor(es): Popular
