Germans, cap rossinyol no hi canta
Llavors prenien el sol, cofois, engreixats, i encreuaven les mans damunt la
panxa. De tant. silenci semblava que tothom fos mort. I el cel els pesava
damunt de les espatlles. Alguns van dir: “Germans. hem sembrat i collit. Ningú
passa fam, ningú no passa fred. Gaudiu. doncs, de la vida, danseu i exulteu!”
Però ningú no exultava. Els dies enganxosos i engandulits, relliscaven damunt
els conreus i semblaven inacabables. Fins que un dia algú va cridar, somniant:
Germans, cap rossinyol no hi canta,
no es veu rosella ni blauet.
Alça’t i espolsa’t el silenci,
no és pas aquest el nostre indret.
Abans i tot de clarejar van carregar-se el tauló al coll i van abandonar aquell
País on mai no hi havia cantat cap ocell. Als timbalers, els calgué encera de
pujar una serralada i en ésser dalt de la carena, van veure a la vall de l'altra
banda un nou país, tan bonic que es llevaren el capell i s'aguantaren el respir.
Autor(es): Joan Soler Amigó,Els Sapastres
