Helena

Apa

A les 4 de la matinada
comença la festa a fer-me forat.
Ja veig clar
que és la nit del divendres
i el temps es fa cendra
només començar.

A les 5 són encara les 4
tal com el teatre
va rodant al pub.
I una copa
i un fum aromàtic
se'm pugen a l'àtic
del meu campanar.

A les 6 ha passat un 1/4 d´hora
i cap ull em plora
de nocturnitat,
i l'ull dret
se'm va obrint i tancant
quan em trobe davant
la cambrera morena.

És morena, li diuen Helena
i porta una trena
pel mig de l´esquena.
I els amics
també miren Helena
i és molta faena
la que ens fa passar.

A les 7 un esguit de la copa,
perquè el gel rebota
en pegar un glop,
em fa en l´ull
una estranya carassa
i Helena, la nena, em mira i se'n riu.

Tot açò ha passat en una hora,
les 8 toquen fora
els rajos del sol,
com campanes
que inviten Helena
a deixar la faena
i buscar els llençols.

Al carrer agarrats uns amb altres
amb una gran pena
per eixa traïció
que l´Helena
ens ha fet esfumant-se,
cantem la memòria
del vell Salomó,
que va escriure
aquella sentència
d´antiga sapiència
que no hem d'oblidar
i que diu: "quan la nit siga llarga,
no t'enamores mai
d´una cambrera".

Sempre que tinc una pena
el cervell em fa pensar
en la cambrera morena
ensenyant tots els encants.

Què tindrà la matinada
que em fa anar contracorrent,
el dimoni trau la dalla
i em fa ser omnipotent.

A les onze del matí
tot el cos entra en feblesa
una angoixa em fa patir
per la nit que ja és llegenda.