He somiat
Avui he somiat que cridaves a sa meva porta…
M'has fet una abraçada i he notat quant t'enyorava.
I en sa tranquil·la nit m'has dit que ho sents com tantes coses...
Es cap i es cor són confusió, un trencaclosques.
Però ha bastat un petit soroll per despertar-me
I tornar en es dies que encara nin te vaig besar es llavis.
Ses nostres ànimes tan semblants, excusa vana.
Voldria escapar i per això t'escric aquesta carta.
I em vaig amagar darrera una gèlida impaciència...
Doncs, així, tal com ara sóc, és com me veies.
Que inclòs, sense voler, vaig jugar amb sa nostra confiança
I em vaig trobar tan sol que, a la llarga, m'avergonyia una estona.
No podia deixar de pensar en tu, i sempre llunyana...
Sa meva por, sa meva amiga i tu tan maca.
Vaig llançar es meu cor a la mar, pèrdues de memòria.
Coratge absent, vergonya de… vergonya de tant desitjar-te.
Autor(es): Joan Toni Fuster
