Històries d'Atlantis
Entre els boscos de l'Atlàntida
soterrats sota la mà
diuen que hi corren moltes llegendes
tantes, com tantes llegendes hi ha.
I si de llegendes n'hi ha tantes
sentències, tantíssimes n'hi haurà
i d'entre tots les sentències
us en contaré unes quantes
que són les que jo he triat
Que l'orquestra és com el foc (que crema)
que l'orquestra és com el foc (que mata)
i el sentiment és llenya:
no l'encén qui no va al bosc (la crema)
no l'encén qui no va al bosc (la nata)
ni és l'artista qui no crema.
La música és la foguera
que ens dóna llum i escalfor
i atrau a la primavera, ai ai ai
i atrau a la primavera
El coll és el cràter d'un volcà
d'on eruptí la testa
la boca és l'orifici en l'erupció
per on el cor
plany el seu cant feréstec.
Que l'orquestra és com el foc (que crema)
que l'orquestra és com el foc (que mata)
i el sentiment és llenya:
no l'encén qui no va al bosc (la crema)
no l'encén qui no va al bosc (la nata)
ni és l'artista qui no crema.
El nas és el tronc de l'arbre del cervell
del qual florí la pensa
-ses fulles són llibretes
sos fruits són poms de lletres-
els ulls són el mirall del cosmos
resplendent
gràcies al qual se sap que el part
-fendint entre les parts
part de dintre i part de fora- assassina la tenebra.
Autor(es): Popular/ Pau Riba,Pau Riba
