Houston
Algú s’inventa les paraules.
Algú em va dir que al sostre no hi havia res.
Amago l’aire dels pulmons dins un globus que s’escapa
i amb una corda es va aixecant tot el meu pes.
Ja m’ha caigut una sabata,
sobrevolant finestres, núvols i pensaments.
Potser l’alçada em torna sord o m’oblido d’escoltar-te,
potser la lògica l’escriguin altres lleis.
Quan el camí es faci llarg
recordaré la vista d’aquesta ciutat.
Houston, no hi ha cap problema,
aquí tot va bé, va tot sempre bé.
Houston, no hi ha cap estrella
quan ningú la veu, quan ningú la veu.
El mapa no diu com s’hi arriba,
però la curiositat viatja en missió espacial.
Si l’aire es fa més fred aquí, potser trigo més d’un dia.
Millor que avui ja no m’esperis a sopar,
potser és millor que no m’esperis…
Quan el camí es faci llarg
recordaré la vista d’aquesta ciutat.
Houston, no hi ha cap problema,
aquí tot va bé, va tot sempre bé.
Houston, no hi ha cap estrella
quan ningú la veu, quan ningú la veu…
I cada cop que camino vaig més lluny,
coordenades d’un espai/temps que hem perdut.
Aquí les coses ja no cauen pel seu propi pes.
Relatius com els dies que hem viscut,
teories que s’escriuen i es fan fum.
Aquí les coses ja no pesen el seu propi pes.
Houston, no hi ha cap problema,
aquí tot va bé, va tot sempre bé.
Houston, no hi ha cap estrella
quan ningú la veu, quan ningú la veu…
