Imagine
Imaginava el nostre exili
als vells racons sense secrets,
on les paraules plenaven les parets
i els gemecs teixien llençols.
Imaginava els nostres banys,
remullats a les termes d’algun temple,
quan els déus brindaven per nosaltres
i un estel era el nostre bressol.
Res del que ens passa no és casual.
Tan sols t’he imaginat.
Res del que som no és banal.
Tan sols t’he inventat.
Imaginava els nostres sols,
a les platges perdudes del teu ventre,
quan avançàvem sense mirar enrere
i les vesprades morien de son.
Imaginava els nostres dies,
als volcans de les terres negres,
on el vent respirava per nosaltres
i caminàvem sobre l’horitzó.
Res del que ens passa no és casual.
Tan sols t’he imaginat.
Res del que som no és banal.
Tan sols t’he inventat.
Imaginava les nostres fúries,
als camps de les causes perdudes,
on les victòries eren vanitoses
i l’amor era el nostre gran error!
Imaginava els nostres cels,
als forats d’una còpula en runes,
on rèiem de relacions eternes
i eternament ens rèiem de la mort.
Res del que ens passa no és casual.
Tan sols t’he imaginat.
Res del que som no és banal.
Tan sols t’he inventat.
