Ingenuitat

Núria Feliu

M'ha dit a cau d'orella
-ni quasi em recordo de res del que ha dit-
sols sé que m'ha dit coses
com mai en ma vida n'havia sentit.
M'ha dit el grandíssim, que tinc els ulls pèrfids,
que enceguen, que encenen, que abrusen el cor;
que aquell qui miren, tan fons el fereixen,
que pres en ses flames, bon goig si no en mor.
Quines coses de dir!...
Però així i tot donen bo de sentir.
M'ha dit molt més encara,
-ni quasi recordo què més m'ha contat-:
però al escoltar-lo
m'estranya de veres com no m'he enfadat.
M'ha dit que quan parlo ma veu és tan dolça
que canta, que vibra com arpa immortal;
que és veu de sirena que aquell que l'escolta
no troba en sa vida remei al seu mal.
Quines coses de dir!...
I ha dit altres més coses
que a penes si goso voler recordar,
sol sé que ara al pensar-hi
no sé jo mateixa si riure o plorar.
M'ha dit que en mos llavis, somrients enigmàtics,
un bes hi batega com un foll papalló,
i que ell donaria la vida i cent vides
tan sols per fiblar-hi la mel d'un petó.
Quines coses de dir!...
Però així i tot donen bo de sentir.