Intrulaic
Te'n vas, ara ja passa d'hora
i et desfàs, et converteixes en la meva pròpia droga.
Tornaràs, em veuràs amagat darrere aquell arbre
que sempre està apagat, ja no li queden flors,
te les vaig regalar.
Busco refugi a mans d’algú
o entre aquelles que m’envolten.
No trobo paraules plenes de tu,
només records antics que poc a poc m’ofeguen.
Camino sense pressa voltant el món,
em desperto a les nits per veure si m’esperes.
Badallo quan fingeixo que no sento el teu nom
i sol el repeteixo conscientment o a cegues.
Ja no em queda llum,
la vaig deixar enrere.
Recordar el teu perfum
és l’únic que em queda.
Les nits les passo amb tu dins de mi a un racó,
un lloc obert on el meu temps no es mou.
Curta de roba sota els meus llençols,
i al matí em desperto sempre amb un petó.
Deixo les coses en espera mentre penso amb tu,
miro que el món no se m'escapi quan obro les mans.
Intento complir els teus desitjos i no sé fins quan
i a vegades, si m’animo, també els somnis més grans.
Ja no em queda llum,
la vaig deixar enrere.
Recordar el teu perfum
és l’únic que em queda.
