Joelle

Santi Vendrell

Prou, sé que a poc a poc,
jo m'estic allunyant,
com la música que un dia
va fer escriure el meu cant.

I recordo la tarda,
que et vaig veure entrar
amb els teus ulls que jo
vaig enamorar.

Vas ser com una nina que va restar amb mi
com un estel que em guia;
una sola esperança que jo vaig sentir.

I no puc oblidar-te,
ets com l'aigua d'una font
ets la noia que sempre jo havia estat esperant.

Corrent com una boja,
i fent riure la neu,
espantant la tristesa que portaves dintre teu.

Perquè jo sé que els ulls
que em van mirar tan endins
eren tristos i els meus
van omplir-te de goig.

Eren tristos de pena o potser d'amor,
però tinc ganes de veure'ls per poder-te trobar
per fer realitat un dia tot el que hem somniat
per poder dir-te un dia: t'estimo de veritat.