Jo vull
El desembre s’amagarà en el gebre
del meu pensament.
I el gener florirà dubtós per l’incendi
que em provoca el temps.
Jo vull,
jo vull començar,
jo vull, jo vull començar el final.
I no vull,
no vull, no vull veure’t mai,
però vull, però vull que et mulle la sort.
S’ha fet massa tard
per tractar la veritat.
Els humans són la casa més perillosa
per als sentiments.
M’han caigut tots els gestos baix de la fosca
que m’estira.
I sempre que veig esta història,
vénen corbs cansats guardant la memòria,
i una llum em diu que tots els meus somnis tenen forma irreal.
No em puc perdonar.
Sempre que veig esta història,
vénen corbs cansats guardant la memòria,
i una llum em diu que tots els teus somnis tenen forma irreal.
No em puc perdonar,
no em pots perdonar.
Eh! Tu! Que no portes el somriure enganxat!
Eh! Jo! Que no sé com sobreviure sense estar buscant-te.
Jo vull,
jo vull començar,
jo vull, jo vull començar el final.
I no vull,
no vull, no vull veure’t mai,
però vull, però vull que et mulle la sort.
I sempre que veig esta història,
vénen corbs cansats guardant la memòria,
i una llum em diu que tots els meus somnis tenen forma irreal.
No em puc perdonar.
Sempre que veig esta història,
vénen corbs cansats guardant la memòria,
i una llum em diu que tots els teus somnis tenen forma irreal.
No em puc perdonar,
No em pots perdonar.
