Juntament amb el pintor Josep Villaubí, he après una estètica més o menys així:

Oriol Tramvia

Finestra al darrere,
la nosa al davant.
El cel és per terra,
l’herba, al parallamps.
Si em trec les ulleres,
m’adono del nas.

La claror difunta
de rosa i roser
ressuscita blanca,
amb ploma paper.
Tota cosa és vàlida,
fins feta malbé.

I la claror viva
d’un matí serè
també ressuscita
si en busco el perquè.
Només quan imites
tot resulta ofès.

La son que patina
fora i dins del llit
tenyeix la mirada
d’espès blau marí.
Cal, doncs, que despertis,
que hi ha blaus distints.
Si amb o en demanaves
que et donés el to,
jo et demanaria
el teu entretoc.
Que si no hi ha un altre
jo no puc ser jo.

I si ho demanaves
i jo et dic que no,
no sóc ni amb els altres
ni amb les coses sóc.
Negatiu, em trobo,
anant-me’n del món.

Paraules i ratlles
són mitjans i ajut.
Paraules i ratlles
lliguen ets amb uts.
De grat escric ara
que naveguem junts.