La cadira

Pere Tàpias

Fa dies que em noto
el cos encarcarat,
i em regalima
sensibilitat.
Els braços com potes,
les cames també,
el cos se m'aprima
com full de paper.
El cap se m'enfonsa
a dintre del cos
i de les parts baixes
no en queda ni un tros.

I no sé què passa
que tothom em mira.
Diuen que m'assemblo
a una cadira...
A una cadira?
Vès quin disbarat!
A mí que van fer-me
tan ben dissenyat.

En forma de quatre
tot jo em cargolo.
Si vull anar amb dos peus,
per terra rodolo.
Del lloc on estic
ja no me'n puc moure,
però em sento massís
i fort com un roure.
Se'm torna la pell
com de "persiglàs"
i si algú em pessiga
no me'n sento pas.

I no sé què passa
que tothom em mira.
Diuen que m'assemblo
a una cadira...
A una cadira?
Vès quin disbarat!
A mí que van fer-me
tan ben dissenyat.

I perquè tolero
resignadament
que un senyor m'agafi
per fer de seient
i mentre aguanto
estoic el seu pes,
diu: -"Ah! Bona fusta!
Que còmoda és!".
I em passen el drap
amb un detergent
i em treuen la pols
i em deixen lluent.

I no sé què passa
que tothom em mira.
Diuen que m'assemblo
a una cadira...
A una cadira?
Vès quin disbarat!
A mí que van fer-me
tan ben dissenyat.