La cançó dels pagesos

Mari Dolç

N'és fet històric que mai s'acaba,
que mai canvia, que sempre viu:
que el qui la terra cultiva i cava
n'és entre els homes qui menys somriu.

Lluita amb les plagues que me'l turmenten,
les pluges vénen quan cau el sol;
quan hi ha secada, sovint s'esventen
les esperances d'un bon consol.

I quan ve un any de collita bona,
tota una gamma de vividors
compren barat, guanyant l'estona,
aprofitant-se d'altres suors.

Els qui governen sols es belluguen
quan els conflictes peten ben fort;
mentre es calli i sempre s'arrupi,
l'agricultura anirà de tort.

El vi, el paguen com si fos aigua
i molts productes tenen baix preu.
Queden comarques arruïnades,
la gent s'escampa per tot arreu.

Del pa, en demanen els seus bons euros:
que hi ha despeses... que ha d'anar així...
Mes qui cultiva blat o civada
té el preu barat, avui i ahir.

Mentre es cobrin especials primes
per concedir-ne una importació,
no té importància que sols engrunes
tingui per premi l'agricultor.

Mes la paciència també s'acaba
i, si el camp plora tot desolat,
cal que es dreci, trencant les traves
que l'atropellen sense pietat.

Si no se'ns tracta amb més justícia,
si no se'ns paga com és honrat,
si continua tanta avarícia,
qui vol farina, que sembri blat!