La Catedral
Oh, com ressonen dolces veus a la catedral.
I s0amaguen entre els altars aquestes veus angelicals.
L'elefant sagrat empaita als animals més petits que ell.
I els allargats símbols de cera es van desfent a poc a poc.
Entre els meus dits sense pell.
Com podré saber si han passat poc o molts anys.
Si el rellotge s'ha empassat les dotze hores i la terra s'ha parat?
D'una galàxia tan llunyana com el plor del fill diví.
Els monstres de l'Apocalipsi m'han portat a casa meva.
Les femelles a punt de parir.
No volem orquídies no, que es marceixin amb el temps.
Sempre hi ha un punt on les orquídies són tan sols els excrements d'un déu.
Dins d'un confessionari buit, on en Rimbaud vetlla despert.
Una muntanya inamovible com l'etern, disposa els ulls al plany.
Quan aquí ja no hi quedi res.
Les campanes toquen soles dalt del campanar.
Quan els sàtirs i les nimfes embriagades ballen junts a la gran nau.
Una legió de mals esperits, dimonis vells i borinots
Desfilen davant del Rei d'Ors del País Mort, i un núvol plora.
Formigues i moscallons.
La catedral és edifici singular.
De somni i fang l'han construïda.
I els finestrals fòtics d'antany, vidre cremat.
Són portes d'or a una altra vida.
De les coves subterrànies de l'Antiguitat han tornat els constructors.
D'aquest temple que la història ha fet conservar sota la llum del primer sol.
Un fum espès esquerda l'ou d'un univers desintegrat
I els vents caòtics han format un espiral al seu voltant.
Que no para mai de rodar.
Les agulles de la torre punxen cels sense beneir.
Allà on les dees i les verges ja no hi viuen, el paradís s'ha comprimit,.
Jo aquí espero veure-hi néixer un riu d'aigües de foc.
Un riu ple d'ànimes i cosses dels primers cultivadors.
D'aquest ordre que avui ja és mort.
Barques, piràmides i esfinxs del Mar Roig quan és obert.
Sou avui presents a la crucifixió de l'ideal emplomat d'acer.
Ferrocarrils de Montserrat i monestirs immemorials.
Convoquen frares enterrats sota el gresol que algú ha omplert
amb un líquid que és un metall.
Són els creadors de llum vital que dinamiten els museus.
Són aquells que sense orelles ens escolten les converses sota veu.
També hi ha els vigilants de la presó del temps que ens lliguen les mans.
Els sentinelles i els guardians d'un món secret d'homes al·lucinats.
La catedral és edifici singular.
De somni i fang l'han construïda.
I els finestrals fòtics d'antany, vidre cremat.
Són portes d'or a una altra vida.
Autor(es): Jaume Sisa
