La clau
Tornar i no trobar-la mai
Ara va de bo que s'ofeguen,
però que els vençuts no pleguen
pares o nones, mantent-te a les afores
senzilles cares, anar a soles
pujar muntanyes, obrir les ales
després de tot no cal que pares
bales!
mores roges, figues verdes
les sèquies bullen, les aus s'amaguen
No tornarem a veure't mai
No tornarem a veuret...
Anar a mil, creuar-ho tot en un segon
això és el que no volen que fem,
que no siguem valents, i que oblidem qui som
que no tornem a buscar la clau
d'Alacant al Rosselló
del Tossal al Llatzeret
Ara que callen els mudats i que parlen les llestes
dueu tota la vida negant la poesia nostra
plorar a soles, matar les hores
Saltar fronteres, trencar cadenes
I dubtar de les regles
Roses, en el jardí de les històries
on tot són eufòries,
on no et tornarem a vore mai
Sempre amagant-nos del seu canó
i ara els guanya la paraula i l'amor
