La clau de l'esperança

Aljub

Les campanes de l'església
estaven tocant a morts.
Una llum esmorteïda
confirmava la tardor.

Als carrers de l'antiga vila
jo només veia els records,
de la vida ja esvaïda
de quan érem tendres flors.

La placeta on jugàvem
fins que queia la foscor.
Els bancs de les portalades
bressols dels primers amors.

La regalíssia de vara
i els dàtils del venedor.
Just a l'entrada del cine
que ara és un Hipercor.

Per evitar que l'enyorança
em deixara massa tou
me'n vaig fotre a la muntanya
a respirar aire nou.

Feia una freda vesprada,
el fullam s'alçava al vol.
El vent em gelava la cara
i els ulls feien reguerol.

Vaig fer una passejada
amb La Ribera de fons.
Des del lloc on em trobava
veia el cim de Matamons.

Cap a l'hora del capvespre
la llum es tornà daurada.
Ressaltava la salpassa,
el baladre i la civada.

Així em va passar la melangia
que de tant en tant m'estova.
És la clau de l'esperança:
la vida sempre es renova.