La finestra
Un secret és un secret.
conforta i fa companyia.
Pot ser coixí d’un mal dia
També un passatemps distret.
Guardo en processó interior
El meu secret a cera encesa
Neix un estiu d’infantesa
Entre suma, resta i divisió.
Poc pacient amb l’aritmètica
Una tarda de pluja i trons
Inspecciono amb vista poètica
a la masia de l’àvia tots els racons.
A les golfes interdites
Aroma de marialluïsa i un bagul
Escarbo entre corcs i mites
I una finestra d’arc de mig punt.
Barrada amb fusta travessera
I enterenyinada pels anys
La curiositat primera
D’obrir porticons i panys.
I mentre sento com la pluja rega la teulada
De sobte m’esclata davant dels ulls un raig de sol
I, com un miratge, veig palmeres i una platja
Sal i calç, sorra daurada
i la silueta d’una barca de tres pals
que alta mar l’onatge guia cap on vol.
L’endemà al dinar familiar
just abans d’entrar a les postres,
pregunto si des de les golfes
creuen que es pot veure el mar.
La mare nega la pregunta
‘el Tibidabo el tapa’ diu.
Però l’àvia la idea apunta
Tot pensant en l’avi quan encara era viu.
Poc més tard a l’hort petit
se m’endú l’àvia a collir pèsols
I confessa que el meu secret protegit
el veia també l’avi alguns mesos.
Quan va tornar del Carib
L’avi enyorava aquell paisatge
I per suplir el neguit
Va evocar tan fort la imatge
que perdura encara viva al pis més àtic
perquè els moments que ens són simpàtics
queden sempre.
Experiències de bricbarca
que empeny mar endins la brisa
i el perfum i les potències
d’una branca de marialluïsa
Cal obrir finestres a la llum dels dies càlids
I és que els bons records s’hereten,
vagis allà on vagis.
Autor(es): Mireia Madroñero
