La Fonda de l'Hotel Espanya
Recordo el Sr. Ramon, veterano de la Guerra,
borni, fumador, amb el bastó i la petaca.
I també la Rosalia i l'altre Sr. Ramon,
s'enfadaven tots els migdies a la taula del mostrador.
I, és clar, el Sr. Mariano, un banquer de Comissions,
Comunista pro-soviètic, que amb una russa es va casar.
I la Sió, la Sió d'Altet, molt catalana i estalviadora.
El Magí i la Manola, comarcans i foravilers.
Canto a l’Hotel España, canto a la fonda a la pensió,
en aquella meva infància, d’on ara en cullo els records.
Hi havia habitacions, una cuina i dos menjadors,
les golfes, la galeria, el safareig i un rebost.
Un pati amb els seus gatots, un magatzem per la verdura,
Un 600 atrotinat i en la teulada quatre coloms.
S'hi trobava alguna parella que el dissabte s'enamorava
i algun personatge estrany que apareixia per la ciutat.
Arribaven els valencians, disposats a “foter-se” farts,
venien carregats d'Andorra amb wiski, formatge, sucre i tabac.
Canto a l’Hotel España, canto a la fonda a la pensió,
en aquella meva infància, d’on ara en cullo els records.
“Bon dia, bon dia maca, no tinguis son ni tinguis mandra
que aquí et sentiràs a gust amb els Delai i amb els Naraina.”
Batejos, comunions, bodes i altres celebracions.
gent de pas i gent que dorm mentre que passa la vida.
Comercials i repartidors, “teatreros” i comediants,
les orquestres de les verbenes i, a vegades, algú important.
Canto a l’Hotel España, canto a la fonda a la pensió,
en aquella meva infància, d’on ara en cullo els records.
Perquè la fonda de l’Hotel España era la fonda, era la pensió.
Era la més popular de Tàrrega, allà, “enfrente” de l’estació.
La fonda de l’Hotel España era la fonda, era la pensió.
Allí vaig viure la infància i ara en canto aquests records.
