La gent que jo busque
La gent que jo busque
ve de molt lluny
no es lliura a la farsa
no tem els dilluns
La gent que jo busque
fuma i aguanta
resisteix fins i tot
si el dubte els espanta
La gent que jo busque
és digna i generosa
no dona colzades
per omplir més la bossa
La gent que jo busque
no deixa de preguntar
així fa la vida
que creix en crear
La gent que jo busque
és llibertària
senyala l'hipòcrita
que oprimeix el pària
El seu rebuig
és un vòmit sincer
la seua força
saber qui no vol ser
La gent que jo busque
es troba i es perd
no se'n refia del absolutament cert
camina pels marges del que s'ha proclamat
"vida ideal d'un membre del ramat"
Busque espai i bellesa
com si hagués perdut el cap
reivindique la noblesa
com un quixot aïllat
La gent que jo busque
és un tresor
un poema anònim
molt millor que l'or
Ningú no els farà mai
un car monument
no en trobaràs mai cap
sumís i obedient
La gent que jo busque
és per tot arreu
encara que dorma el somni de Morfeu
Incuba l'esclat
en una llavor
que ha de germinar
quan se li done calor
Busque espai i bellesa
com si hagués perdut el cap
reivindique la noblesa
com un quixot aïllat
Busque la flor que solitària
sura en un mar d'asfalt
la veu interior que ens parla
Autor(es): Òscar Briz
