La mort de na Roseta

Biel Majoral

De Santanyí vaig partir
amb una fosca resolta,
i pel camí em varen dir
-Andreu na Roseta és morta.
No sé si ho feien a posta
o per dar-me més tristor:
uns me deien que era morta
d'altres que estava millor.

Amb la guitarra hi aní
pensant la divertiria
-Roseta da'm alegria,
tu ja no fas cas de mi.
Hi va anar el senyor doctor
tot ple de desesperança.
I ella amb molta de templança
diu que ja es troba millor.

Com se volia morir
crida son pare i sa mare:
-Donau-me la mà a besar
que és la darrera vegada.
Quatre eren que la portaven
a la seva sepultura.
Eren cosa de tristura
tots quatre la festejaven.

Quatre eren que duien llum
i quatre que la portaven,
i entre ells n'hi havia un
que els seus ulls no s'eixugaven.
-Xau-me passar, cavallers
jo no puc veure enterrar
dins la terra del fossar
la prenda que jo estim més.

Damunt la pedra del vas
tres lletres d'or fé-hi escriure:
que som morta per amor
i qui té amor no pot viure.