La muntanya russa
Ja començo a estar tip, que em guanyi un rellotge
La partida del temps i fer tard a tota hora.
Ja començo a estar tip, de llimar-me defectes,
Que em censuri un mirall, i d'imitar els perfectes.
Començo a estar-ne fart de ser un més a la fila,
fent cua per comprar el bitllet de la vida.
Començo a estar-ne fart de gent de bona fusta,
Un dia vindrà el corc i els farà serradures.
Ja és ridícul parlar de flors,
Fa vergonya ser un home tou.
Ja fa riure sentir a la pell sensació d'esborronament.
Fa vergonya parlar d'amor,
Tot s'ha dit, tothom ja en sap prou..
Els romàntics són fora port,
Varen deixar-nos sense un record.
Començo a estar-ne tip de regalar la vida,
La meva inspiració, sempre per sordes oïdes.
Vaig pujar en aquell parc, on l'atracció preferida
Camina amb molt de risc per una estreta via.
Senzill divertiment, jugant a estavellarr-se,
Muntanya russa gran tu a tots pots comparar-te.
I envaït per les sensacions del sooll que fan els vagons,
Que sempre amunt i avall, omplen de vida el parc.
Sempre fent el mateix camí, mai no arriben a cap destí.
Tenim la vida obtusa com la muntanya russa.
Cau vertiginosament, enfila una breu cursa,
Torna a caure al moment, tomba gira i s'atura.
Mai si vos demanen explicacions, si per la vida aneu de corcoll,
Pot servir-vos d'excusa dir: com la muntanya russa,
Cau vertiginosament!.....
Autor(es): Francesc Mir
