L'ànec

Espaldamaceta

I si som tots plegats qui estem mirant, potser estem espiant amb seny, esforçant-nos en pensar com conquerir el plaer a cops de cervell.
Però tornarà el record d’alguna errada, que va allunyar a algú a qui estimàvem, i s’obrirà pas sense cap mena de pietat;
I tornaran, aquelles pors que ens silenciaven mantenint-nos aferrats amb força al camí.
Camí de petites grans promeses, amb clàusula d’acotar el cap, per no veure que hi ha altres cims a on pujar; i ens temptin destins del tot incorrectes, i cadenes fetes de llibertat.
Però hi ha qui salta com un ànec, i viu sense cap elegància, i sense fer cas dels nostres ulls que el jutgen cruels;
crueltat, que surt de les esperances i els desitjos més amagats.
I així els anys van passant amb pressa, les cruïlles queden enrere, i ens repetim que ja no té sentit dubtar; ni deixar de fer com fa la majoria, que avança fent veure que sap on va.
Però hi ha qui salta com un ànec, i ens encomana una esperança, i ens fa pensar en un destí diferent; per un moment ens deixem anar i testem la vida, ai, que hauria pogut ser.
(Sabem que tot és mentida però només la gran mentida ens calma i així es va esgotant la vida però potser ens reencarnarem en ànec).
Ho sabem.