La nina i el rector
Sota d'un roure i de genollons
una nina cull uns brancons :
fresca i alegre, la feina fa
canta que canta que ja cantarà
Mentre collia l'últim brancó
per la roureda, per la roureda baixa el rector :
fresc com un bitxo, gras i panxut,
quan és amb ella, quan és amb ella salta del ruc.
— Jo per tes penes te'n tiro un vel
perquè quan moris vagis cap al cel.
Tu has de fer-me sens remissió
una abraçada i també un gros petó.
— Jo una abraçada no et faré,
sinó duescentes, sinó duescentes,dues mil també.
Però si ve el pare ve que mai fa tard,
i ens agafa, i ens agafa Déus-nos-en-guard.
Pugi dalt de l' arbre, senyor rector
per veure si ve el meu pare o no.
Que si acàs ve, que mai fa tard,
i ens agafa, ai! Déu meu què passarà.
Mentre pujava ell tot feixuc,
ella d'un brinco, ella d'un brinco s'enfila al ruc.
Se'n queda el pobret, senyor rector,
sense abraçada, sense abraçada, ruc ni petó.
Autor(es): Tradicional,Montse Casanova
