La nineta i el rector
Sota d'tun roure de genollons hi ha un nineta collint brancons,
fresca i alegre la feina fa, canta que canta que cantarà.
Mentre collia l´últim brancó per la roureda baixa el rector,
fresc com un bitxo, gras com un trumfo, quan és amb ella salta del ruc.
" Jo per tes penes te'n tiro un vel, perquè quan moris vagis al cel.
Tu has de fer-me sens remissió una abraçada i un gros petó"
" Jo una abraçada no li faré, sinó dos-centes, dos mil també.
Però si ve el pare que mai fa tard i ens hi atrapa Déu nos en guard.
Pugi a aquest arbre, senyor rector, per veure el pare si ve o no.
Que si de cas ve, que mai fa tard i ens hi atrapa Déu nos en guard."
Mentre pujava ell tot feixuc, ella d'un brinco s´enfila al ruc.
I es queda el pobre, senyor rector, sense abraçada, ruc ni petó,
Sense abraçada, ruc ni petó...
Autor(es): Popular
