L’any que vam anar a París
Sortíem a passejar
cap on el vent ens portés,
i tu i jo mai vam parlar del demà,
perquè no ens hi atrevíem mai.
Ens vam prometre no ser els mateixos
i canviar per sempre el destí.
Fèiem guerres de coixins l’any que vam anar a París.
Ens crèiem ser uns valents,
uns herois del carrer,
però ni així aquesta coincidència
tenia massa coses a desfer.
Ens vam prometre no ser els mateixos
i canviar, per fi, el destí.
Ens estiràvem junts al llit l’any que vam anar a París.
Jugàvem a fet i amagar,
que l’altre ens hagués de trobar,
i, així, la nostra petita revolta
va ser el nostre gran secret.
Ens vam prometre canviar les nostres vides
i no fer-ne cas, del destí.
Parlàvem fins al matí l’any que vam anar a París.
Potser no n’érem conscients:
potser no érem tu i jo.
Fèiem guerres de coixins,
ens estiràvem junts al llit,
parlàvem fins al matí l’any que vam anar a París.
