La pell
Cops, a dintre del meu cap; Ressonen com un tro
I em fan cridar de pa, pa, pa, pa, pànic
Veig, enllà la llum d'un sol; Que no és el que conec,
I em diu que ara no, no, no, no és el moment
Que el temps ja t'ha abatut; Que esperes assegut,
Pensant que el vent no ca, ca, ca, ca, canvia
Jo, no estava preparat; Ni amb ànim d'afrontar
La llàstima de ser jo qui la duga
No puc fer desintegrar, tota la matèria
He d'aprendre a controlar, acumulada histèria
Potser ens hem d'acostumar, a patir la misèria
De veure com se'ns va de les mans, la pell
Reprendré amb tota la força
Colpejaré amb la fusta
Fins que el camí que hem fet es trenque, trenque,
Esborraré la marca,
Gravant-ne una de nova
Fins que la sang que brota es fonga, fonga
Preguntaré al miratge
Si podré perdonar-me
La culpa serà sempre meua, meua
Tindré bones paraules
Sentides i educades
Fins que la freda fúria esclate, esclat
Autor(es): J. González