La pols
Dolça, la meua mirada no està trista per tu.
La pols que m’embruta s’amaga baix de la façana.
El retrat que no vull penjar si la casa està acabada.
És la raó per la qual avui no vull alçar la cara.
És eixa veu que no para de repetir:
‘Eh, com ho has fet?
Com has aconseguit oblidar-me?
Eh, com ho has fet?
Com has aconseguit soterrar-me?’
Dolça, tu eres la resposta.
No esperava trobar-te ací, vull eixir de la closca.
La curiositat ens farà arribar al cim.
Eres el somriure que mai s’acaba.
Apaga la ràdio que diu:
‘Eh, com ho has fet?
Com has aconseguit oblidar-me?
Eh, com ho has fet?
Com has aconseguit soterrar-me?’
Eh, com ho has fet?
Com has aconseguit reinventar-me?
Eh, com ho has fet?
Com has aconseguit recuperar-me?
Com has pogut fer real el miracle?
Com has canviat la pols per missatges
que vam llançar per tombar els miratges?
Has alçat el temple on salvar-me.
