La sola del viatger
Amb la gola trencada de contar històries
al temps que el va apartar
amb l'ànima cansada dels anys que
atresora la sola del viatger
mentre la vida passa acurtant la distància
per l'últim batec
la ment és presa de la solitud canalla
Que mai calla...
Amb les mans esguellades de viure les hores
forjant nous horitzons
una bomba que esclata al mig de la misèria,
un últim crit final
Un fusell que dispara, una història que calla
un nom perdut a plom
La mort uniformada va exiliar les passes
d'un etern viatger
Demane paciència, no penseu que ja he marxat
perquè no veja el món amb color
encara guarde les mentides i les abraçades al fons d'un caixó
Les nits estavellades deixaren esquerdes marcades a la pell
borraren les empremptes d'una vida entregada a l'ombra dels demés
Les parpelles cansades de tanta nostàlgia, plorant tots els records
arrugues que recorden la tendra resposta d'uns llavis plens d'amor
Demane paciència no penseu que ja he marxat
perquè no veja el món amb color
encara guarde les mentides, de les dolces paraules tan sols el ressò.
