La vella bellesa
Fes que bulli la nostàlgia de sentir-te com a nou; i fes
que marxi l'enyorança de saber que no ets vailet
i avui, et cantaria qui m'empaita
i avui, sense flama, sents encara, qui t'ha vist i ara qui et veu, senyora?
Quaranta anys ara ens separen d'un hivern que junts vàrem fer etern
Quaranta anys que se m'enclaven al desig de ser un manyac despert
i avui, et cridaria el que m'espanta
i avui, vaig descalça, deixant lastre, per bastir un camí lleuger
Per què morir somniant despert?,
per què escombrar enmig d'un desert?,
per què esperar el darrer sospir si ja ni sóc aquí?
Després surt de la derrota i riu pensant quan tot era desig
un incís de crematori, com el riu que apaga un foc ferit
i avui, despertaria aquell que calla
i avui, la gran dama cau malalta
