La vellesa
A la voreta del mar
n'hi ha una donzella
que en brodava un mocador
la flor més bella.
Quan en fou a mig brodar
li manca seda,
gira els ulls envers la mar
veu una vela.
Veu venir un galió
tot vora terra,
en veu venir un mariner
que una nau mena.
–Mariner, bon mariner,
que en porteu seda?
–De quin color la voleu,
blanca o vermella?
–Vermelleta la vull jo,
que és millor seda;
vermelleta la vull jo
que és per la reina.
–Pugeu a dalt de la nau,
triareu d'ella.
–Ai, no! No hi puc pujar,
no tinc moneda.
El meu pare té les claus
de l'arquimesa.
–No quedeu per diners, no,
gentil donzella.
–No quedeu per diners, no,
prou fio d'ella.
La donzella entra a la nau,
tria la seda.
Mentre va mercadejant
la nau pren vela.
Mariner es posa a cantar
cançons novelles.
Amb el cant del mariner
s'ha adormideta,
i amb el soroll de la mar
ella es desperta.
Quan ella s'ha despertat
ja no en veu terra;
la nau és en alta mar,
pel mar navega.
–Mariner, bon mariner,
torneu-me en terra,
perquè els aires de la mar
me'n donen pena.
–Això sí que no ho faré,
que heu de ser meva;
set anys ha que vaig pel mar
per vós, donzella;
cent llegües lluny de la mar,
lluny de la terra.
–De tres germanes que som,
sóc la més bella.
L'una porta vestit d'or,
l'altra, de seda;
i jo pobreta de mi,
de sargil negre.
L'una és casada amb un duc,
l'altra és princesa,
i jo, pobreta de mi,
sóc marinera.
– No sou marinera, no,
que en sereu reina,
que jo sóc el fill del rei
de l'Anglaterra.
Autor(es): Popular
