L'esclau del despertador
Tan sols la lluna per company
menjant la pols del teu destí
i amb un posat estrany
el cap i els ulls en blanc
hi ha un home que fa camí.
No vol mirar més lluny del nas
per por de tindre de sentir
estúpides converses
paranys i més promeses
que el continuen fent patir.
I és que la vida l'ha marcat
amb el ferro de pencar
i posa la mamella apunt
perquè el munyin cada mati.
És esclau del despertador
i encara es gronxa amb l'il·lusiȯ
de que algun dia arribarà
que pugui viure de veritat.
Els anys i els dies van passant,
i es va mirant el seu camí
veu que no porta a Roma
sinó dins una cova
vestit d'una caixa de pi.
La seva ment li diu que no
la societat li diu que sí
i aquesta lluita interna
li regala amb safata
una dolça angina de pit.
És esclau del despertador
i ja no té cap il·lusió
sap que per viure ha d'encertar
la primitiva ho fer-se un banc.
Autor(es): Pep Picas
