L'escriptor va a favor teu
Tiro la cadena, se'n van els secrets,
et dic el que penso i t'enfades molt més,
i tu em repliques sóc un mentider, dolent.
S'obra una novel•la jo sóc el dolent,
tu ets el personatge que empatitza amb la gent,
i el novel·lista és amo d'un destí que és meu.
Posen en l'escena objectes pel mig,
jo faig les maletes i agafo el que és meu,
i em dius que alguns són propietat dels dos, no són teus.
Vull sortir de casa quan tinc l'accident,
caic per les escales i em trenco el turmell
i crec que l'escriptor va a favor teu, no meu.
I els lectors que rient van llegint el dramàtic moment,
rellegeixen tres cops la part que narra l'accident.
I jo que al terra abatut quan ja he caigut,
em fan reviure de nou el mateix, són tres caigudes són tres turmells.
I quan tot sembla acabat, l'escriptor que està tan inspirat
decideix trencar-me el braç dret, un nou accident.
Vull la llibertat, torneu-me ara mateix la meva dignitat,
no vull que em controleu el gest i el pensament,
això només és meu, això és meu.
Els secrets i jo acabem al pis inferior,
la veïna ens guarda a sota al coixí,
però el seu marit ens descobreix al llit, a ella, a mi i als secrets.
Ell que em vol pegar, m'escapo cap balcó,
tinc fe en l'escriptor i salto des del cinquè pis,
i aquest que busca el millor final, ara si que estic llest.
Perquè els dolents han de carregar sempre amb els finals feliços dels bons? Perquè els dolents sempre han de pringar perquè els bons siguin feliços? Pobres dolents, però si són bona gent, són imperfectes, i això els apropa a la condició dels humans. Els dolents són els que permeten que existeixin els bons... sense els dolents els bons no es menjarien un rosco. Ah! I a on van les misèries dels bons? Les envien, les projecten als pobres dolents.
Els dolents són bons, els bons són dolents!
Autor(es): Andreu Rifé
