L'home duplicat
Sap molt bé perquè es troba al món,
és dels qui sempre han tingut els vents de cara,
és d'aquests que té molt clar el que vol ser,
la mirada sempre tan ben enfocada,
les accions responen sempre coherentment als seus pensaments.
Envoltat per la seva gent,
a vegades és enveja de mirades,
a vegades un exemple és també,
per la seva integritat i convivència,
per la seva immillorable relació amb l'entorn seu.
Però des d'ara té la estranya convicció
que hi ha algú altre al món exacte a ell, exacte a ell.
Quin mal son, no és possible que tingui el mateix físic que jo,
les mateixes cicatrius i marques que jo, les mateixes mans.
No pot ser, segur que ha d'haver-hi diferent més d'un tret,
no pot ser que siguem dues còpies iguals, qui deu ser el primer?
Haig de fer el que sigui per conèixe'l d'aprop,
necessito sentir quan abans la seva veu,
olorar l'humana íntima olor del seu cos,
segur que no és com jo.
Qui sóc jo, jo sóc ell, i qui deu ser llavors ell, potser és jo,
potser penso el que ell vol que pensi, no ho sé, per tornar-se boig.
I al mirall, quan em miro a mi només puc veure'l a ell,
veig com mira i m'escolta els pensaments, això és un infern.
Comença un nou viatge, comencen noves pors,
de perdre el nen de dintre que recorda qui sóc jo,
Comencen uns nous dubtes, la por de perdre el jo.
És la por de perdre el meu nom, de perdre el ser singular,
és la por de perdre el sentit que ens permet estar vius aquí.
És la por de no tenir a dins l'orgull de ser genuí,
és la por de ser el ningú que s'amaga trist i cohibit,
observant com el món va avançant, imparable, indiferent al seu ser.
En l'instant que es miren els ulls,
saben que no poden tornar mai més al passat,
mai més a innocències viscudes al llarg dels anys.
Es miren incansablement com si fossin reflex,
com si fossin miralls.
Impacients per saber com són,
el que serà el primer que es diran però els ulls encallats
demanen més temps per conèixer's amb atenció.
Conscients que des d'ara endavant estaran lligats,
per sempre lligats,
per sempre atrapats,
són dos cossos físics
per una entitat.
Per sempre lligats,
per sempre atrapats,
són dos cossos físics,
són dos individus
per una entitat.
El diàleg els fa saber, les vides són exactes també,
són una ficció, els dos són productes deguts al caprici dels déus.
Preguen enrabiadament la resposta als seus déus,
la resposta als seus déus.
És el moment d'acabar aquest malson,
no té cap sentit estar aquí i perdre el temps.
Fem veure que res, que res ha passat, que som com abans individus corrents.
Guardem el secret i no en parlem més,
fem veure que tot és un somni innocent que s'oblida amb el temps.
Marxa d'aquí i deixa'm oblidar,
no vull tornar a veure el teu rostre mai més.
No vull ser com tu, ser l'ombra del teu cos, ni vull que em segueixis ni siguis com
jo, vull que ens obliguem a no veure'ns més,
borrar-te del tot i que em borris també.
El meu altre jo ha marxat, o sóc jo qui ha marxat? No ho sé, el cas és que estem separats. Separats per sempre però lligats com mai. Per molt que no estigui a prop meu ell sempre es troba en les meves visions, en el meu viure diari, menja amb mi, dorm amb mi, i quan estic íntimament amb la meva parella ell ens mira amb un somriure pràcticament compassiu i no triga en venir al llit amb els dos per participar en l'acte. Si el diable existeix, jo l'estic coneixent en persona, dins la meva carn i els meus ossos. Com hauria de ser sinó el diable?
Les hores passen i van avisant cada vegada més cridaneres que no tinc ja el sentit de viure. No puc oferir res a aquest món, ni un detall d'amor als meus propers, doncs l'odi cap a mi mateix em repeteix al estómac i surt per l'alè en cada paraula que dic, en cada respir. No té sentit que visquem els dos, no té sentit tenir una identitat partida. Per recuperar-la, un ha de morir. Un ha de morir i l'altre ha de sobreviure, només així es podrà recuperar la identitat robada.
Cap soroll després de l'acció,
els dos cossos quiets a terra que descansen,
la batalla està perduda per tots dos.
Creien que encara podrien separar-se,
creien que amb l'enemic mort la vida pren altre cop sentit.
Però al morir el primer dels dos,
serà l'altre que veurà impossible viure,
sense l'altra part partida del seu ser,
i la pena que el condemna a morir-se,
el destí els farà estar junts per sempre més,
estaran junts per sempre més.
Autor(es): Andreu Rifé
