Lluna nova
Un dia no tindré ja res a dir
i el vent vindrà tan buit com la nostàlgia
cansada d’espentar passats inútils.
Bombejarà la sang cap al futur
un cor indiferent, un mecanisme,
i els dies seran foscos com les nits
de la lluna nova, de la lluna nova.
Un dia el món serà com un tresor:
les fonts del temps seran inesgotables.
Hi haurà un sentit ocult que se’ns revela.
Potser ens farà pena la victòria
perquè era innecessària la batalla.
Pensàvem que era eterna la foscor
de la lluna nova, de la lluna nova. (Bis)
Autor(es): Ivan Brull
