Llums de colors (la flor de la consciència)

Roger Mas

Llums de colors, estrelles al cel,
rams de flors, gerres de mel.

Fanals prohibits, músics sords,
arbres petits, negres corbs.
Gemecs i crits, peus xops,
fan les nits dels ocells morts.

Ullals sublims, una cançó,
perversos crims, mel i mató.
La son als llims, crema el carbó,
el senyal de Caïm corona el balcó.

Estricta demència, jo no ho crec,
sobtada incoherència, el gust del bolet.
Santa innocència, el sol solet,
aquesta és l’herència del follet.

La bogeria, experiència liminar
més aviat diria…
Ell no ho sabia, saber crepuscular,
això seria, espectacular.

Lluna plena, sina tendra,
estreta esquena, humida terra.
Banyada arena, pols de cendra,
fosca carena al cel s’aferra.

Coïssor i tardor, núvols freds,
claror i calor, vint-i-tres sets.
Sabó i perdó, no nego els fets,
ni sí ni no dels meus secrets.

Llums de fosfens, escales al cel,
viatges eterns, a cavall d’estels.
Màgics bolets, sagrats esperits,
revelen secrets del fons de les nits.

Proeses èpiques, terres promeses,
esfèriques, deeses esteses.
Set ètiques, set mil cerveses,
dones histèriques es creuen alteses.

Teixons i falcons, trons i escurçons,
ponts i pinyons, moixons i llobatons.
Tritons i pendons, coloms i gatons,
suaus petons entendreixen el fons.

Llums de fosfens, escales al cel,
viatges eterns, a cavall d’estels.
Màgics bolets, sagrats esperits,
revelen secrets del fons de les nits.

Llums de colors, estrelles al cel,
rams de flors, gerres de mel.
Tèbia saor, dolç caramel,
l’amarg sabor de l’antic saber.