Lo pare Falgars

Joan Josep Mayans

Si l’ermita del Mont no té campana,
què en fa del campanar?
Cada dia la Verge la demana,
qui li voldrà donar?

Se’n va el pare Falgars cap a Girona,
a casa d’un courer,
que de la fosa en trau una de bona
per l’acimat cloquer.

—Doncs, per quin bou heu fosa eixa esquelleta?
—Esquella li dieu?
—el courer li respon—. Per qui l’he feta?
Per vós, si la moveu.—

Agafant-la pel jou, d’una braçada
se la carrega a coll,
una biga que veu arraconada
servint-li de bescoll.

En la Rossoladora se traboca;
hi puja tan rabent
que com cera blaníssima la roca
ses genolleres pren.

Uns batedors, del pobre frare es riuen:
—No anau prou carregat?
Eixa campana, si voleu—li diuen—,
vos l’omplirem de blat—.

N’hi posen, d’una a una, set quarteres;
i, dant-los-en mercès,
juga, pujant al Mont per les dreceres,
a qui correrà més.

Puja el blat al graner del santuari,
l’esquella al campanar.
—A ser gaire més alt—diu—, l’arribar-hi
m’hauria fet suar.