Mar de la meua mare

Mara Aranda

Si a la guerra vas t’haig d’acompanyar, no et deixaré sol.
Els cabells tan llargs li diré a ta mare: ‘els ha de tallar’.

Ens vàrem jurar que no ens soltaríem les mans
i que escriuríem els nostres noms a l’arbre gran.
Canviaré les faldes i els meus davantals,
cobriré les cames amb longos camals.

Si a la guerra vas t’haig t’acompanyar
que sola o viudeta no em vull quedar.
No m’enganyaràs com un lladre fa,
no eixiràs d’ací a l’empar de la nit.

Alts són els murs, altes són els torrasses.
Des de dalt la torre no es pot vore el mar.
Em canviareu el rull de les ones per camps.
Les escumes blanques ara són blat daurat.

Mar de la meua mare, mare del meu pesar,
tan lluny com estàs, tants anys que han passat.
Mar de la meua mare, mar del meu pesar,
tan lluny com estàs, i mai no t’ he oblidat.

Ni en els malsons, ni els negres auguris imaginar
el dolor amb sal, com crema les galtes de tant plorar.
On s’han quedat les promeses que em vas donar:
baix les pedres on posen les colobres els ous.

A la guerra vas qui sap si a tornar.
Als camps de la mort potser quedaràs.
Els brins de romer batejats amb sang.
Els nobles valents femant els camps.

Desfaré els meus somnis, els ventaré a l’horitzó.
Dent de lleó!, ni bufar ni demanar favor!.
Que només Déu sap què durà l’avenir.
Alce les mans… les creue per pregar.