Mentirem sobre com ens vam conèixer
Us he dit tants i tants cops
que havia de ser per casualitat,
que el trobaria passejant
i que ho tindria tot tan clar...
Però, què farem, quan els amics,
els fills i néts ens ho preguntin?
Que vaig trair tots aquells versos
que havia escrit i cantat.
I mentirem i els hi direm que va ser fantàstic,
que et vaig veure a la festa major del barri,
aparentant que el teu ball era tan hàbil,
fent riure els teus amics i els teus adversaris.
I mentirem sobre com ens vam conèixer,
i mentirem sobre com ens vam conèixer,
i mentirem sobre com ens vam conèixer,
i mentirem.
I potser val molt més la pena
mentir que viure en la veritat,
fer-nos creure que va ser genial,
que va ser tal com ho havíem somniat,
i que, per tant, quan un matí, d’aquí molts anys,
algú ens demani
que li expliquem com va ser tot,
riurem per dins i traurem pit.
I mentirem i li direm que va ser fantàstic,
que et vaig veure cantant dalt l’escenari,
tot fent dansar el públic a un ritme ternari,
fent saber que en el mal temps val més no pensar-hi.
I mentirem sobre com ens vam conèixer,
i mentirem sobre com ens vam conèixer,
i mentirem sobre com ens vam conèixer,
i mentirem,
i mentirem,
i mentirem,
i mentirem.
