M’estimo molt
Tinc trenta mil escames,
jocs d’infants repressius i llibertins.
Foscos passadissos,
corredors intrínsecs, esperits.
Tu dius que és normal, però no et puc creure.
Tinc galeries esbotzades,
humits passatges, llefiscosos.
Recargolats pensaments abstractes,
actius i reals, o així ho semblen.
Tu em dius que és normal i jo et vull creure.
Tinc, d’altra banda, sentiments bonics,
dolces imatges i bones olors.
Llàgrimes de felicitat,
incomprensibles.
Tu em dius que això és normal i crec que et crec.
M’estimo molt,
però no m’acabo d’entendre.
Sovint t’entenc millor a tu
que no pas a mi mateix.
Però, de fet, no em passa res…
I a qui sí?
Autor(es): Roger Mas
